L’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA) ha ofert aquest dimecres un concert al Centre de congressos d’Andorra la Vella que ha servit per commemorar els cent anys de l’himne andorrà. Els músics han interpretat diferents peces que al llarg dels anys han esdevingut himnes com el Te Deum de Marc Antoine Charpentier, que ha derivat en l’himne de l’Eurovisió o Zadok the Priest de Georg Friedrich Haendel, que ara és la melodia que identifica la Champions. Els assistents han pogut gaudir d’una versió de l’himne andorrà jazzística de la mà del pianista Enric Bartumeu que ha anat seguit de la interpretació clàssica del Gran Carlemany. L’actuació ha estat completada amb les explicacions de Casi Arajol sobre la història de l’himne.

El públic ha pogut escoltar una sèrie de peces que al llarg de la història “o bé han nascut com a himnes o bé les hem transformat” perquè ho siguin, per acabar “desembocant” en l’andorrà, tal com ha explicat el director, Albert Gumí, que ha destacat que el Gran Carlemany té “moltes de les característiques que tenen molts himnes, que és un tempo de marxa, una certa grandiositat, una música que ennobleix”. De fet, ha manifestat que és un himne “força estàndard, símbol d’un país i que té certa noblesa, el definiria com un himne noble musicalment”.

I quant a la versió que s’ha pogut escoltar de Bartumeu, ha celebrat que “els joves s’impliquin amb els símbols del país i els donin la volta, perquè és donar-li valor” i ha manifestat que és una “aportació fantàstica”, ja que el que ha fet el pianista és “donar-li vida, que no sigui una cosa merament institucional sinó que es converteixi en una cosa viva que els joves se l’estimin i treballin a partir d’ella”. I ha conclòs que espera que aquesta versió “aporti una dimensió nova” a l’himne.

Bartumeu ha explicat que la versió que ha fet “ve a reivindicar part de la partitura original que està feta per a veu i orgue”, ja que al llarg dels anys la part vocal ha estat la que s’ha anat fent “popular” i en canvi “s’ha deixat en segon pla la part d’orgue que té força riquesa en l’àmbit harmònic”. En definitiva, ha remarcat que el que ha intentat és agafar els elements “més interessants de la versió d’orgue i intentar integrar-los dins la línia melòdica que tothom coneix afegint algun element que podríem considerar jazzístic, si és que el jazz és alguna cosa en concret”.

El pianista afegeix que ha encarat aquest treball analitzant “la partitura original en l’àmbit harmònic, melòdic i intentant identificar quines són les parts més interessants que han quedat una mica en l’oblit”, i en aquest sentit ha esmentat una coda que “no s’interpreta mai”.

A l’últim, ha valorat que és tot un privilegi haver pogut actuar amb un piano de cua, tenir al país una orquestra nacional i un auditori “d’un nivell excel·lent”.